Esperits

Sovint a les pel·lícules de por apareixen fantasmes, esperits de persones mortes que per algun motiu, no han pogut "creuar la frontera", sovint és perque han deixat assumptes pendents, o volen fer justícia o advertir algú d'alguna cosa...

Des de ben petits, neix en nosaltres una por, por al desconegut, i amb les pel·lícules, les històries de por, llegendes i demés, es va alimentant aquesta por.

Quan algú mor, acostuma a haver-hi llàgrimes dolor, comiats... i sempre es diu que es trobarà a faltar a aquella persona, perquè doncs, ens espanten els esperits?

Si ens donessin l'oportunitat de parlar amb algú que ja no hi és, de veure'l un últim cop, d'acomiadar-nos en condicions, ho rebutjariem per por? o seriem capaços d'enfrontar-nos'hi?

Aquesta por que sentim, aquest neguit, del que s'aprofiten tants guionistes per posar-nos la pell de gallina i donar-nos algun que altre ensurt, esta desapareixent, la gent diu que no creu en fantasmes i ara les pel·lícules de por, són bàsicament: sang i vísceres...

Aquesta gent que diu que no creu en fantasmes, no hi creuen realment, o tenen por d'admetre que hi creuen? si es aixi, en certa manera, no hi tenen por igualment? intentar negar la seva existència pot semblar un mètode de defensa contra aquest temor, igual que hi ha gent que no vol reconèixer els seus problemes, pensant així que o bé deixen d'existir, o se solucionen sols.

Sovint diem ésser perseguits pels fantasmes pel passat, és evident que és una metàfora, però es fa servir aquesta expressió perquè en certa manera, són assumptes pendents, pendents d'oblidar, de superar, de solucionar... assumptes inacabats que busquen la seva fi, i ens atormenten.

Bé la pregunta clau és: si els trobem a faltar, perquè ens fan por?

és una pregunta que fa temps que em faig, sobretot després d'una serie de "somnis/malsons", que em van fer veure que m'espantaven tot i no haver-hi cregut mai, potser es que en el fons tots i creiem o sabem o volem, que sigui veritat...