30 de desembre del 2009

Amor reciclado, carícias de segunda mano...

Las palabras más bonitas pueden ser las más dolorosas si no se dicen de corazón, por lo que hombres...abstenganse de usarlas!

Un cop més la tristor m'empeny a escriure arrossegant les meves mans pel teclat per transformar sentiments en paraules, i un cop més em perdo en algun pas del procési escric coses sense interés

Eperava que fos l'últim cop, com cada cop que li passava, però tornava a estar encongida en un racó, amagada en la foscor de l'habitació per fugir de la seva pròpia penombra mentre les llàgrimes li queien unes rere altres sense deixar-la respirar i només veia aquells records que l'aturmentaven, revivint aquell amor i aquell dolor, recuperant aquella ràbia i deixant en res tot aquell temps que havia passat intentant oblidar-ho tot.
Cada cop tenia més clar que això ja era per sempre, que era part d'ella, aquell nom, aquella cara, aquell somriure... mai deixarien de fer mal, era una ferida que mai cicatritzaria, però no volia que això continues marcant el seu estil de vida, no volia seguir mirant un noi i pensant quina seria la seva tàctica per enredar les noies i ferir-les, no volia veure'ls com caçadors sent ella una pressa que no podia deixar-se agafar, estava cansada d'elaborar teories per destruir tot allò que anyorava, allò que envejava en els altres i temia en ella, allò que la transformava en un ésser totalment desconegut que s'havia anat formant a partir dels petits cops que anaven moldejant la seva personalitat, allò que anava qüestionant per por a no merèixer.
Cansada de carregar sempre amb les culpes va decidir que no havia fet res malament, no havia tingut pas temps, però tot i així, per ell, pel món, un cop més ella era la dolenta, els seus eren els únics pecats que contaven i la injustícia amb què era tractada l'empenyia a plantejar-se que havia fet malament que no era capaç de veure, potser era un error de fàbrica, potser no sabia estimar o no estava feta per ser estimada, potser hi havia quelcom en ella o en els seus actes que la feia insofrible pels altres, potser quatre dies amb ella eren masses o potser totes aquelles veus que no havia volgut escoltar eren les més encertades, però llavors, com podia canviar-ho? estava bé canviar? ella sempre havia pensat que no, que cadascú és com és i que mai s'ha de canviar i menys pels altres, però que els altres deixessin d'allunyar-se no la beneficiaria a ella? era o no era doncs, una traïció a les seves creences el simple fet de plantejar-s'ho?
Eren masses les coses que li agradaria canviar si realment es decidia a fer-ho, però llavors no deixaria de ser ella per ser algú completament diferent a qui ni ella mateixa reconeixeria? i no era això el què volia? però com podia fer-ho? volia un canvi ràpid i definitiu.
Sempre havia estat en contra de les operacions de cirurgia estètica i la seva economia més aviat pobre no li permetia replantejar-s'ho i de tota manera, que s'acostesin a ella per tenir un físic més atractiu la faria sentir millor? era això el què estava buscant? potser l'ajudaria a sentir-se millor però només atrauria més homes poc convenients i no canviaria el seu interior així que va desestimar la idea.
Potser canviant la seva personalitat atrauria homes que acceptesin el seu físic, tenia clar que mai seria una sex symbol però no podia tornar a deixar de menjar, encara recordava aquelles pastilles vomitives que li havien receptat l'últim cop i ara no disposava de gaire temps per fer esport, així que va centrar-se en els canvis més interiors.
No sabia pas per on començar ni com, sabia que li donaria molta feina i que li agradés o no, seria un procés força lent així que va deixar de pensar-hi per un moment i va tornar a amagar el cap entre els seus braços mentre reprimia un crit de ràbia i impotència que va transformar en més llàgrimes.



no sé si quiero que te vaya bien o mal, solo sé que quiero que te vayas...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada